Els Estats Units són una potència hegemònica en declivi. Porto mostrant aquest punt de vista des d'almenys 1980⁽¹⁾. Encara que aquesta afirmació pretén ser analítica, no normativa, he comprovat que desperta no només incredulitat sinó enuig, i que aquesta reacció es produeix a tots els registres de l'espectre polític, i a tots els racons del planeta. La gent de dretes la considera falsa, o més aviat la jutja encertada només en la mesura que la superpotència no ha fet valer tota la seva força. A més, semblen suposar que amb aquesta anàlisi estic promovent una actitud derrotista, fent una profecia que el mer enunciat de la qual afavoreix el seu compliment. Aquesta gent té una estranya fe en el poder de la paraula, o almenys de les meves paraules.

La gent d'esquerres es mostra sovint incrèdula, dient-me que és obvi que els Estats Units dominen l'escena mundial i s'imposa a tot el globus, de la pitjor forma possible. Així doncs, ¿com puc dir que estigui en declivi? ¿No estic amb això desviant a la gent d'una acció eficaç? Finalment, les persones de centre semblen ofendre's per la sola idea que una activitat intel·ligent i apropiada per part dels quals exerceixen el poder no pugui remeiar qualsevol limitació observada en l'acció benèfica dels Estats Units.

¿Què significa ser una potència hegemònica? Significa la possibilitat de definir les regles del joc geo-polític, i de trobar una sortida per a gairebé totes les situacions simplement mitjançant la pressió política, sense haver de recórrer a l'ús real de la força. No m’ocuparé aquí de com una potència arriba a l'hegemonia i per què aquesta hegemonia acaba sempre perdent-se⁽²⁾. La qüestió ara és de quines proves disposo per afirmar que l'hegemonia nord-americana s'està esvaint.

Evidentment, no nego que els Estats Units segueixin sent encara, i des de lluny, la major potència militar del planeta. I no només és així, sinó que probablement ho seguirà sent encara durant almenys uns altres vint-i-cinc anys. Però ja no és veritat que els Estats Units puguin definir unilateralment les regles del joc geo-polític, ni tampoc que puguin imposar el seu criteri simplement mitjançant la pressió política, ni tan sols en la majoria de les ocasions. L'actual lluita contra bin Laden no és el primer, sinó tan sols l'últim exemple d'aquesta nova realitat.

I dic nova realitat, perquè va haver-hi un temps, no fa molt, en què els Estats Units eren veritablement hegemònics, que era l'única superpotència. Així era si fa no fa entre 1945 i 1970. Malgrat la Guerra Freda i malgrat l’URSS (o potser en bona part a causa d’ambdues), els Estats Units podien aconseguir el que volien, on volien i quan volien. Dominaven les Nacions Unides. Mantenien a la Unió Soviètica confinada als límits que havia arribat l'Exèrcit Roig el 1945. Utilitzava a la CIA per enderrocar o remodelar governs que considerava inamistosos (Iran el 1953, Guatemala el 1954, Líban el 1956, la República Dominicana el 1965, etc., etc.) Imposava la seva voluntat als seus aliats amb freqüència indòcils d'Europa occidental, obligant-los a fer marxa enrere en operacions militars (com la de Suez el 1956) o pressionant-los perquè acceleressin el ritme de la descolonització, perquè Estats Units considerava que aquesta línia de conducta era més prudent i segura.

En aquesta època, els nord-americans van aprendre a "assumir les seves responsabilitats" mundials. Tenien una política exterior "bifront". Després les coses van començar a canviar. Va desaparèixer el gran avantatge econòmic que gaudien els Estats Units enfront d'Europa occidental i Japó. Aquests països es van convertir en rivals econòmics, encara que seguien sent aliats polítics. Els Estats Units van començar a perdre guerres. Van perdre la guerra de Vietnam el 1973. Van ser humiliats per Jomeini a l’Iran el 1980. El president Reagan va retirar del Líban els marines el 1982, degut a què 200 d'ells havien resultat morts en un atac terrorista (i això, l'endemà passat d'haver dit que mai ho faria). La guerra del Golf va acabar en un empat, amb les tropes retirant-se a les línies de les quals havien partit. Alguna gent segueix dient als Estats Units que això va ser perquè els nord-americans no van tenir "collons" per marxar sobre Bagdad (o van cometre l'error de no fer-ho). Però la decisió del president Bush pare reflectia l'apreciació político-militar que aquesta decisió hauria dut amb el temps als Estats Units a un desastre, judici que sembla ben fonamentat i prudent. I mentre que Jimmy Carter va poder imposar a Egipte i Israel el 1978 l’Acord de Camp David, Bill Clinton no va poder fer el mateix a Palestina i Israel el 2000, encara que es va esforçar per aconseguir-ho.

L'última vegada que els Estats Units van obtenir el què volien amb només espetegar els dits va ser l’11 de setembre de 1973, quan van organitzar un cop d'Estat a Xile que va donar el poder a Pinochet. L’11 de setembre de 2001 va ser bin Laden qui va espetegar els dits, i la població i el govern nord-americans encara no s'han reposat del cop. No obstant això, bin Laden no disposa d'un gran exèrcit, armada ni força aèria. La seva capacitat tecnològica és relativament primitiva. No disposa de fons amb els quals plantar cara als recursos del govern nord-americà. Així doncs, fins i tot si el partit acabés en empat, hauria guanyat.

Als Estats Units li va dur trenta anys aprendre a "assumir les seves responsabilitats" com a potència hegemònica. Van desaprofitar els següents trenta anys sospirant per les glòries passades i maniobrant per mantenir tot el poder que li fos possible. Potser haurà d'emprar els pròxims trenta anys a aprendre a ser un país ric i poderós en un món desigual, però en el qual ja no controlarà unilateralment la situació. En aquest món, haurà d'aprendre a arribar a acords amb la resta del món (no només l’Afganistan, ni tan sols solament amb la Xina i Rússia, sinó també amb el Canadà, Europa occidental i Japó).

En l’anarquia del món en col·lapse que està marcant la transició del nostre modern sistema-món a alguna cosa diferent, a tots ens importa, i molt, com representa el seu paper els Estats Units, el seu govern, els seus ciutadans, les seves grans empreses... Tots, i pertot, estem interessats a obtenir una resposta intel·ligent, creativa i esperançadora per part dels Estats Units a la crisi mundial en la qual ells i tots els altres ens trobem avui. Perquè els Estats Units segueixen sent la major i més forta potència mundial, i encara compta amb tradicions i aspiracions valuoses i que molta gent (no només els nord-americans) pensa que han contribuït positivament al món en el què tots vivim.

La pilota està a la teulada dels Estats Units. Pels nord-americans seria massa fàcil enfurismar-se per la terrible destrucció de vides humanes a les Torres Bessones i les seves conseqüències. Ja hi ha massa còlera irreflexiva al món (encara que molta d'aquesta còlera, d'un costat i d'un altre, estigui justificada). No hi ha cap garantia que el món pugui travessar els pròxims 25-50 anys amb una violència mínima. Però podem tractar d'analitzar què és el que podria treure'ns del profund forat en el qual ens trobem actualment.

Immanuel Wallerstein (1 de novembre de 2001).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).